Dead Poets Society

RESSENYA PEL·LÍCULA

Fitxa tècnica

Títol original: Dead Poets Society

Director: Peter Weir

Guionista: Tom Schulman

Any de publicació: 1989

Durada: 128 minuts

País d’origen: Estats Units

Gènere: Drama

Contextualització de l’autor i el text

Peter Weir és un director australià reconegut per pel·lícules com The Truman Show i Witness. En El club dels poetes morts, dirigida l’any 1989, tracta temes com la llibertat d’expressió i la pressió social en un context d’educació tradicional. El guió està escrit per Tom Schulman, qui es va inspirar en les seues pròpies vivències com a alumne en una escola molt estricta. La pel·lícula reflectix la tensió entre el conformisme de la societat i el desig de viure segons els propis ideals, un tema que encara hui dia resulta actual i universal.

Resum

La pel·lícula transcorre en una acadèmia elitista i molt conservadora dels anys 50, on arriba John Keating (Robin Williams), el nou professor de literatura. Amb un estil d’ensenyament molt diferent, Keating anima els seus alumnes a viure intensament seguint el lema “Carpe Diem” (aprofita el moment) i a trobar la seua pròpia veu a través de la poesia.

Els estudiants, motivats per les seues paraules, recreen un grup secret anomenat “El club dels poetes morts”, on comparteixen poemes i reflexions personals. A poc a poc, cadascun d’ells comença a rebel·lar-se contra les normes rígides de l’escola i contra la pressió de les seues famílies. Especialment, Neil Perry, un jove amb somnis de ser actor, xoca frontalment amb les exigències autoritàries del seu pare. El desenllaç, marcat per una tragèdia, posa en evidència les conseqüències de viure sota el pes de les expectatives alienes.

Comentari

Personalment, crec que El club dels poetes morts és una pel·lícula molt inspiradora que et fa pensar en la importància de ser fidel a tu mateix. Robin Williams fa una actuació increïble com a John Keating, un professor que aconseguix connectar amb els seus alumnes no sols com a mestre, sinó com a guia per a la vida. També m’ha agradat molt com es mostra la relació dels alumnes amb la poesia, fent-la més accessible i emocionant.

La fotografia i la música ajuden molt a crear l’ambient de l’escola, amb eixa atmosfera opressiva i seriosa que contrasta amb els moments de llibertat del club. Tot i això, trobe que alguns personatges, com Todd o Knox, podrien haver tingut un poc més de protagonisme perquè la seua evolució queda un poc ràpida.

En definitiva, recomane esta pel·lícula a qualsevol que estiga buscant una història que et faça reflexionar sobre la vida i sobre com lluitar per ser lliure. És una obra que et deixa amb ganes d’aprofitar el moment i, sobretot, de viure sense por.