A vore, Alien… mare meua, quina tensió. No és només una pel·li de terror a l’espai. És com si 2001: Una odissea de l’espai s’haguera alçat un dia i haguera dit: “hui tinc ganes de fer-me un slasher amb criatures amb baba radioactiva”. I ho ha fet, i li ha eixit de meravella.
La trama va d’una nau (la Nostromo, nom fancy per a un lloc que jo no voldria ni de pis de lloguer) que rep una senyal i, per no ignorar-la com tota persona sensata faria, acaben arreplegant un souvenir extraterrestre assassí. La criatura en qüestió, l’Alien —com si necessitara nom, si ja amb la presència et congela el cor— es va colant pel sistema de ventilació i… bé, diguem que no és precisament un animalet de companyia.
Des del punt de vista crític, és brutal com Ridley Scott aconsegueix fer-nos sentir atrapades, asfixiades. O siga, que a mi m’ha costat respirar en segons quines escenes, i això que estava al sofà amb la manta. Els decorats, la il·luminació fosca, l’absència de música en moments clau… tot està pensat per a fer-te sentir com una papallona dins d’un pot que algú agita. I la criatura? Una obra d’art grotesca. H. R. Giger tenia traumes, i gràcies a això ara tenim una icona del terror amb dents dins d’altres dents. Genial.
I parlem de Ripley, per favor. Una dona protagonista el 1979, intel·ligent, valenta, que no es desmunta enmig del caos… És com la versió espacial i violenta del que voldria ser jo quan em toca parlar en públic. I el fet que ningú li fa cas al principi i després ella tinga tota la raó? Ugh, relatable. Massa relatable.
Per a l’època, la veritat? Està feta amb un gust exquisit, sense abusar d’efectes especials barats (perquè tampoc n’hi havia, la veritat siga dita), però jugant amb el que més impacta: la imaginació. És eixa por de no saber per on et vindrà la criatura. I la càmera lenta, el silenci, les llums roges… tot parla. Com un poema macabre, però cinematogràfic.
En resum: Alien és una pel·li que m’ha fet suar les mans, però també m’ha fet sentir poderosa, perquè et recorda que fins i tot quan tot va malament… pots ser Ripley.
O almenys intentar-ho fins que t’aparega un alien per la dutxa, llavors ja si això cridem a Sigourney Weaver.
Veredicte final: terrorífica, poètica, pionera.
I no, encara no m’he refet de la primera escena del chestburster. Gràcies per preguntar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada