Bodegó a casa

 

Resenya Mindsommar

Fitxa técnica

• Autor: Ari Aster (director i guionista)
• Títol: Midsommar
• Subtítol: "Una experiència visual
• única al cor del terror"
• Ciutat: Estats Units/Suècia
• Editorial: A24 (producció i distribució)
• Col·lecció: Cinema contemporani
• Número de la col lecció: No aplica
• Any de publicació: 2019
• Nombre de págines: No aplica (pel·lícula de 147 minuts)

Contextualització de l’autor i el text

Ari Aster és un director molt reconegut pel seu treball en pel·lícules de terror que no són gens convencionals. La seva primera pel·lícula, Hereditary, ja va sorprendre el públic per com barrejava el terror amb temes com la família i el dol. A Midsommar, Aster torna a tractar aquests temes, però d’una manera totalment diferent, situant la trama en un festival suec que sembla tranquil i bonic, però que amaga rituals terribles.

Resum

La història comença amb Dani, una noia que viu un moment molt difícil després de perdre la seva família en unes circumstàncies tràgiques. Per intentar evadir-se, decideix viatjar amb el seu nòvio Christian i els seus amics a Suècia, on assisteixen a un festival tradicional que només se celebra cada 90 anys. Tot i que al principi sembla un viatge relaxant, aviat es descobreix que la comunitat té costums molt estranys i rituals inquietants que posen en perill el grup.

La pel·lícula tracta temes com el dol, la dependència emocional i les relacions tòxiques, i ho fa d’una manera que no és gens típica per al gènere de terror. A més, juga molt amb l’escenari, ple de llum i natura, fent que l’horror sigui encara més sorprenent.

Comentari

Midsommar és una pel·lícula que sorprèn perquè no fa servir els elements típics del terror, com la foscor o els espais petits i claustrofòbics. En lloc d’això, tot passa de dia, en un paisatge molt bonic, però la sensació d’incomoditat sempre és present. Això fa que l’espectador no pugui relaxar-se en cap moment.

El que més destaca de la pel·lícula és la interpretació de Florence Pugh, que fa un paper molt emocionant i realista com a Dani. Veiem com evoluciona al llarg de la història, des de la desesperació fins a trobar, d’una manera molt estranya, una mena de sentit a la seva vida.

Tot i això, la pel·lícula no és per a tothom. És molt lenta, i no hi ha gaires moments de por convencional. També hi ha algunes parts del guió que no acaben de convèncer, com el fet que alguns personatges actuen de manera molt forçada, només per fer avançar la trama.

Crítica

En general, Midsommar és una pel·lícula que val la pena veure, sobretot si t’agrada el cinema diferent i creatiu. És visualment impressionant i tracta temes profunds d’una manera original, però també pot ser difícil de veure per aquells que busquin una pel·lícula de terror més típica. Això sí, és d’aquelles pel·lícules que et deixen pensant molt després d’haver-la vista.

Valoració final: 8/10

GIMP: Culpa

Ombres pesades i tons grisos que representen el pes de la responsabilitat i el remordiment. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó Bohemian Rapsody, Queen.

GIMP: Orgull

Una imatge potent amb colors vius que celebra l’autosuperació i la confiança en un mateix. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó de Tchaikovsky - El Lago de los Cisnes.

GIMP: Vergonya

 

Colors suaus i una composició tancada que reflecteixen la sensació de voler passar desapercebut. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó Stop The World I Wanna Get Off With You, Arctic Monkeys.

GIMP: Esperança

 

Tons càlids i una llum suau que simbolitzen un futur prometedor i la força per avançar. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó The Reason, Hoobastank.

GIMP: Fàstic

Colors forts i textures irregulars que expressen rebuig i incomoditat. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó My Alcoholic Friends, The Dresden Dolls.

GIMP: Tristesa

Tons freds i detalls subtils que transmeten melancolia i introspecció en moments de pèrdua o solitud. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó Scott Street, Phoebe Bridgers.

GIMP: Ràbia

Traços bruscs i tons vermells que reflecteixen la força i la intensitat d’aquesta emoció desbordant. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó Me and the Devil, Soap&Skin.

GIMP: Por

 

Ombres intenses i elements inquietants que evoquen la tensió i la incertesa davant l’inconegut. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó We Belong Together, Ritchie Valens.

GIMP: Alegria

 

Colors vibrants i formes dinàmiques per representar l’energia i el goig d’un moment ple de felicitat. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó Yellow, Coldplay.

GIMP: Llibertat

 

Una imatge editada que transmet la sensació de volar sense límits, amb colors clars, freds i espais oberts que simbolitzen l’absència de barreres. I aquesta emoció la relacionaria amb aquesta cançó Come On Eileen, Dexys Midnight Runners.

Muntatge GIMP

 

Creació artística amb GIMP: un muntatge que combina un paisatge espectacular amb la integració de persones, explorant la creativitat digital.

Cartell Cursa

 

Cartell creatiu per a la cursa solidària de l’institut: un disseny que inspira participació i solidaritat.

Cartell 25 N

Dead Poets Society

RESSENYA PEL·LÍCULA

Fitxa tècnica

Títol original: Dead Poets Society

Director: Peter Weir

Guionista: Tom Schulman

Any de publicació: 1989

Durada: 128 minuts

País d’origen: Estats Units

Gènere: Drama

Contextualització de l’autor i el text

Peter Weir és un director australià reconegut per pel·lícules com The Truman Show i Witness. En El club dels poetes morts, dirigida l’any 1989, tracta temes com la llibertat d’expressió i la pressió social en un context d’educació tradicional. El guió està escrit per Tom Schulman, qui es va inspirar en les seues pròpies vivències com a alumne en una escola molt estricta. La pel·lícula reflectix la tensió entre el conformisme de la societat i el desig de viure segons els propis ideals, un tema que encara hui dia resulta actual i universal.

Resum

La pel·lícula transcorre en una acadèmia elitista i molt conservadora dels anys 50, on arriba John Keating (Robin Williams), el nou professor de literatura. Amb un estil d’ensenyament molt diferent, Keating anima els seus alumnes a viure intensament seguint el lema “Carpe Diem” (aprofita el moment) i a trobar la seua pròpia veu a través de la poesia.

Els estudiants, motivats per les seues paraules, recreen un grup secret anomenat “El club dels poetes morts”, on comparteixen poemes i reflexions personals. A poc a poc, cadascun d’ells comença a rebel·lar-se contra les normes rígides de l’escola i contra la pressió de les seues famílies. Especialment, Neil Perry, un jove amb somnis de ser actor, xoca frontalment amb les exigències autoritàries del seu pare. El desenllaç, marcat per una tragèdia, posa en evidència les conseqüències de viure sota el pes de les expectatives alienes.

Comentari

Personalment, crec que El club dels poetes morts és una pel·lícula molt inspiradora que et fa pensar en la importància de ser fidel a tu mateix. Robin Williams fa una actuació increïble com a John Keating, un professor que aconseguix connectar amb els seus alumnes no sols com a mestre, sinó com a guia per a la vida. També m’ha agradat molt com es mostra la relació dels alumnes amb la poesia, fent-la més accessible i emocionant.

La fotografia i la música ajuden molt a crear l’ambient de l’escola, amb eixa atmosfera opressiva i seriosa que contrasta amb els moments de llibertat del club. Tot i això, trobe que alguns personatges, com Todd o Knox, podrien haver tingut un poc més de protagonisme perquè la seua evolució queda un poc ràpida.

En definitiva, recomane esta pel·lícula a qualsevol que estiga buscant una història que et faça reflexionar sobre la vida i sobre com lluitar per ser lliure. És una obra que et deixa amb ganes d’aprofitar el moment i, sobretot, de viure sense por.