Poor Things

 

POOR THINGS (2023): 7,2

Sinopsi breu:

Poor Things, dirigida per Yorgos Lanthimos, és una reinterpretació brutalment lliure i bella del mite de Frankenstein, però des d’una perspectiva totalment femenina, trencadora i gens convencional. Conta la història de Bella Baxter, una dona literalment reconstruïda per un científic excèntric després d’un suïcidi, que comença un viatge de redescobriment, llibertat i desig pel món (i pel seu propi cos i ment). Una pel·li que es transforma, com la seua protagonista, en cada escena.

És una faula feminista, grotesca i absurda, amb vestuari d’òpera punk i diàlegs que semblen extrets d’un llibre de filosofia passada de LSD. I sí, també parla de què és ser dona quan et deixen ser-ho sense manuals ni cadenes.

 Impressió personal:

Poor Things no és una pel·lícula, és una bufetada d’art i lucidesa a la cara. I després un beset al front perquè no et poses a plorar (o sí). Quan la vaig veure, vaig sentir que m’estaven desmuntant per peces, com si jo també fora una criatura en procés de reconstrucció. És d’eixes històries que et fan voler pensar, sentir i fer una revolució al mateix temps. Bella no creix per adaptar-se al món, sinó que el desmunta mentre camina, balla, i es menja la vida (i algun home, també, no et mentiré).

Emocionalment parlant:

Uf… És que m’ha desquadratat. A mi que ja de per si vaig pel món amb l’ànima a flor de pell, m’ha fet plantejar-me si realment vivim com volem o només fem el que toca. Bella em va fer vore el desig com una forma de llibertat i el pensament com una forma de revolta. I també em va fer sentir que, potser, créixer no és madurar, sinó desaprendre la vergonya que ens han imposat. Brutal.

 L’humor:

El sarcasme que gasta és d’eixe que no saps si riure o cridar. Hi ha diàlegs que et deixen amb la boca oberta, perquè el que diu és tan evident i tan revolucionari que t’entra el riure nerviós. I jo, clar, des de la butaca pensant: “Això ho diria jo si tinguera la cara de porcellana i el cervell net de segles de masclisme interioritzat.”

 Conclusió:

Una obra d’art en majúscules. Estèticament hipnòtica, filosòficament punyent i emocionalment devastadora. I si tu no acabes la pel·li amb ganes d’estimar-te més, pensar millor i enviar a la merda tot el que et limita… és que no tens sang sinó pintura blanca per dins.

Poor Things no és només una pel·li per veure —és una experiència per sentir. I com a xica de 17 anys amb ganes de menjar-se el món i que ja ha vist massa ombres, t’ho dic clar: esta història et recorda que les monstres també estimem, i a vegades, estimem millor.

La vida és bella

Impressió de La vida és bella (1997)

Ai… La vida és bella. Mira, jo vaig començar la pel·li pensant: “buah, açò serà una comèdia italiana simpàtica, d’estes amb música alegre i gent gesticulant molt”. ERROR. En menys de lo que tardes a dir “gelato”, estava plorant amb el rimel corrent-me com si fora una escena eliminada de Eufòria.

La pel·li la protagonitza Guido, un home que és com un pallasso amb cor d’or i una habilitat sobrenatural per fer somriure a tothom. Al principi tot és molt Disney: amor, riures, llibres i bicicletes… però de sobte pam, l’holocaust. I ahí és on et quedes amb cara de “per què soc tan emocional?”. I amb motiu, perquè el que fa Guido pel seu fill és tan tendre que et trenques una miqueta per dins. Com una tassa de ceràmica japonesa, però sense l’or del kintsugi.

Des del punt de vista crític, la pel·lícula és una meravella. No només per la direcció de Roberto Benigni, que sap exactament com conduir-te del riure al plor sense que ni te’n dones compte, sinó també pel guió. Combina la fantasia i l’horror amb una delicadesa brutal. És una pel·li que et parla del pitjor de la humanitat amb el millor de l’ésser humà com a resposta.

I el que fa realment novedós és just això: la manera d’afrontar una tragèdia amb humor i esperança, sense que semble frívol. Vull dir, qui s’atrevia a fer una comèdia dramàtica sobre un camp de concentració nazi? Benigni ho fa… i no només ho fa bé, ho fa preciós.

Per a l’època —finals dels 90— és com un oxigen emocional. En una dècada plena de cinema americà massa testosterònic i efectista, arriba esta història italiana, senzilla, humana i devastadorament bonica. Amb colors càlids, una banda sonora que pareix feta per a acaronar-te l’ànima, i uns actors que no interpreten: viuen. Especialment el xiquet, que t’entra pel cor i s’hi queda a viure amb sabates i tot.

En resum, La vida és bella és una bofetada emocional amb guant de seda.

T’ensenya que, fins i tot quan el món es torna inhumà, sempre pots crear un món paral·lel fet d’amor, fantasia i humor per a protegir qui estimes.

I sí, potser he plorat més amb esta pel·li que amb el meu últim suspens. Però eh, almenys açò m’ha ensenyat alguna cosa.

Veredicte final: dolça, salvatge i profundament humana.100% recomanada si vols plorar de forma estètica i sentir que el món encara té salvació…

encara que siga dins d’una carretilla i amb un pare que fingeix que tot és un joc.

ALIEN

Impressió d’Alien (1979)

A vore, Alien… mare meua, quina tensió. No és només una pel·li de terror a l’espai. És com si 2001: Una odissea de l’espai s’haguera alçat un dia i haguera dit: “hui tinc ganes de fer-me un slasher amb criatures amb baba radioactiva”. I ho ha fet, i li ha eixit de meravella.

La trama va d’una nau (la Nostromo, nom fancy per a un lloc que jo no voldria ni de pis de lloguer) que rep una senyal i, per no ignorar-la com tota persona sensata faria, acaben arreplegant un souvenir extraterrestre assassí. La criatura en qüestió, l’Alien —com si necessitara nom, si ja amb la presència et congela el cor— es va colant pel sistema de ventilació i… bé, diguem que no és precisament un animalet de companyia.

Des del punt de vista crític, és brutal com Ridley Scott aconsegueix fer-nos sentir atrapades, asfixiades. O siga, que a mi m’ha costat respirar en segons quines escenes, i això que estava al sofà amb la manta. Els decorats, la il·luminació fosca, l’absència de música en moments clau… tot està pensat per a fer-te sentir com una papallona dins d’un pot que algú agita. I la criatura? Una obra d’art grotesca. H. R. Giger tenia traumes, i gràcies a això ara tenim una icona del terror amb dents dins d’altres dents. Genial.

I parlem de Ripley, per favor. Una dona protagonista el 1979, intel·ligent, valenta, que no es desmunta enmig del caos… És com la versió espacial i violenta del que voldria ser jo quan em toca parlar en públic. I el fet que ningú li fa cas al principi i després ella tinga tota la raó? Ugh, relatable. Massa relatable.

Per a l’època, la veritat? Està feta amb un gust exquisit, sense abusar d’efectes especials barats (perquè tampoc n’hi havia, la veritat siga dita), però jugant amb el que més impacta: la imaginació. És eixa por de no saber per on et vindrà la criatura. I la càmera lenta, el silenci, les llums roges… tot parla. Com un poema macabre, però cinematogràfic.

En resum: Alien és una pel·li que m’ha fet suar les mans, però també m’ha fet sentir poderosa, perquè et recorda que fins i tot quan tot va malament… pots ser Ripley.

O almenys intentar-ho fins que t’aparega un alien per la dutxa, llavors ja si això cridem a Sigourney Weaver.

Veredicte final: terrorífica, poètica, pionera.

I no, encara no m’he refet de la primera escena del chestburster. Gràcies per preguntar.