Poor Things

 

POOR THINGS (2023): 7,2

Sinopsi breu:

Poor Things, dirigida per Yorgos Lanthimos, és una reinterpretació brutalment lliure i bella del mite de Frankenstein, però des d’una perspectiva totalment femenina, trencadora i gens convencional. Conta la història de Bella Baxter, una dona literalment reconstruïda per un científic excèntric després d’un suïcidi, que comença un viatge de redescobriment, llibertat i desig pel món (i pel seu propi cos i ment). Una pel·li que es transforma, com la seua protagonista, en cada escena.

És una faula feminista, grotesca i absurda, amb vestuari d’òpera punk i diàlegs que semblen extrets d’un llibre de filosofia passada de LSD. I sí, també parla de què és ser dona quan et deixen ser-ho sense manuals ni cadenes.

 Impressió personal:

Poor Things no és una pel·lícula, és una bufetada d’art i lucidesa a la cara. I després un beset al front perquè no et poses a plorar (o sí). Quan la vaig veure, vaig sentir que m’estaven desmuntant per peces, com si jo també fora una criatura en procés de reconstrucció. És d’eixes històries que et fan voler pensar, sentir i fer una revolució al mateix temps. Bella no creix per adaptar-se al món, sinó que el desmunta mentre camina, balla, i es menja la vida (i algun home, també, no et mentiré).

Emocionalment parlant:

Uf… És que m’ha desquadratat. A mi que ja de per si vaig pel món amb l’ànima a flor de pell, m’ha fet plantejar-me si realment vivim com volem o només fem el que toca. Bella em va fer vore el desig com una forma de llibertat i el pensament com una forma de revolta. I també em va fer sentir que, potser, créixer no és madurar, sinó desaprendre la vergonya que ens han imposat. Brutal.

 L’humor:

El sarcasme que gasta és d’eixe que no saps si riure o cridar. Hi ha diàlegs que et deixen amb la boca oberta, perquè el que diu és tan evident i tan revolucionari que t’entra el riure nerviós. I jo, clar, des de la butaca pensant: “Això ho diria jo si tinguera la cara de porcellana i el cervell net de segles de masclisme interioritzat.”

 Conclusió:

Una obra d’art en majúscules. Estèticament hipnòtica, filosòficament punyent i emocionalment devastadora. I si tu no acabes la pel·li amb ganes d’estimar-te més, pensar millor i enviar a la merda tot el que et limita… és que no tens sang sinó pintura blanca per dins.

Poor Things no és només una pel·li per veure —és una experiència per sentir. I com a xica de 17 anys amb ganes de menjar-se el món i que ja ha vist massa ombres, t’ho dic clar: esta història et recorda que les monstres també estimem, i a vegades, estimem millor.

La vida és bella

Impressió de La vida és bella (1997)

Ai… La vida és bella. Mira, jo vaig començar la pel·li pensant: “buah, açò serà una comèdia italiana simpàtica, d’estes amb música alegre i gent gesticulant molt”. ERROR. En menys de lo que tardes a dir “gelato”, estava plorant amb el rimel corrent-me com si fora una escena eliminada de Eufòria.

La pel·li la protagonitza Guido, un home que és com un pallasso amb cor d’or i una habilitat sobrenatural per fer somriure a tothom. Al principi tot és molt Disney: amor, riures, llibres i bicicletes… però de sobte pam, l’holocaust. I ahí és on et quedes amb cara de “per què soc tan emocional?”. I amb motiu, perquè el que fa Guido pel seu fill és tan tendre que et trenques una miqueta per dins. Com una tassa de ceràmica japonesa, però sense l’or del kintsugi.

Des del punt de vista crític, la pel·lícula és una meravella. No només per la direcció de Roberto Benigni, que sap exactament com conduir-te del riure al plor sense que ni te’n dones compte, sinó també pel guió. Combina la fantasia i l’horror amb una delicadesa brutal. És una pel·li que et parla del pitjor de la humanitat amb el millor de l’ésser humà com a resposta.

I el que fa realment novedós és just això: la manera d’afrontar una tragèdia amb humor i esperança, sense que semble frívol. Vull dir, qui s’atrevia a fer una comèdia dramàtica sobre un camp de concentració nazi? Benigni ho fa… i no només ho fa bé, ho fa preciós.

Per a l’època —finals dels 90— és com un oxigen emocional. En una dècada plena de cinema americà massa testosterònic i efectista, arriba esta història italiana, senzilla, humana i devastadorament bonica. Amb colors càlids, una banda sonora que pareix feta per a acaronar-te l’ànima, i uns actors que no interpreten: viuen. Especialment el xiquet, que t’entra pel cor i s’hi queda a viure amb sabates i tot.

En resum, La vida és bella és una bofetada emocional amb guant de seda.

T’ensenya que, fins i tot quan el món es torna inhumà, sempre pots crear un món paral·lel fet d’amor, fantasia i humor per a protegir qui estimes.

I sí, potser he plorat més amb esta pel·li que amb el meu últim suspens. Però eh, almenys açò m’ha ensenyat alguna cosa.

Veredicte final: dolça, salvatge i profundament humana.100% recomanada si vols plorar de forma estètica i sentir que el món encara té salvació…

encara que siga dins d’una carretilla i amb un pare que fingeix que tot és un joc.

ALIEN

Impressió d’Alien (1979)

A vore, Alien… mare meua, quina tensió. No és només una pel·li de terror a l’espai. És com si 2001: Una odissea de l’espai s’haguera alçat un dia i haguera dit: “hui tinc ganes de fer-me un slasher amb criatures amb baba radioactiva”. I ho ha fet, i li ha eixit de meravella.

La trama va d’una nau (la Nostromo, nom fancy per a un lloc que jo no voldria ni de pis de lloguer) que rep una senyal i, per no ignorar-la com tota persona sensata faria, acaben arreplegant un souvenir extraterrestre assassí. La criatura en qüestió, l’Alien —com si necessitara nom, si ja amb la presència et congela el cor— es va colant pel sistema de ventilació i… bé, diguem que no és precisament un animalet de companyia.

Des del punt de vista crític, és brutal com Ridley Scott aconsegueix fer-nos sentir atrapades, asfixiades. O siga, que a mi m’ha costat respirar en segons quines escenes, i això que estava al sofà amb la manta. Els decorats, la il·luminació fosca, l’absència de música en moments clau… tot està pensat per a fer-te sentir com una papallona dins d’un pot que algú agita. I la criatura? Una obra d’art grotesca. H. R. Giger tenia traumes, i gràcies a això ara tenim una icona del terror amb dents dins d’altres dents. Genial.

I parlem de Ripley, per favor. Una dona protagonista el 1979, intel·ligent, valenta, que no es desmunta enmig del caos… És com la versió espacial i violenta del que voldria ser jo quan em toca parlar en públic. I el fet que ningú li fa cas al principi i després ella tinga tota la raó? Ugh, relatable. Massa relatable.

Per a l’època, la veritat? Està feta amb un gust exquisit, sense abusar d’efectes especials barats (perquè tampoc n’hi havia, la veritat siga dita), però jugant amb el que més impacta: la imaginació. És eixa por de no saber per on et vindrà la criatura. I la càmera lenta, el silenci, les llums roges… tot parla. Com un poema macabre, però cinematogràfic.

En resum: Alien és una pel·li que m’ha fet suar les mans, però també m’ha fet sentir poderosa, perquè et recorda que fins i tot quan tot va malament… pots ser Ripley.

O almenys intentar-ho fins que t’aparega un alien per la dutxa, llavors ja si això cridem a Sigourney Weaver.

Veredicte final: terrorífica, poètica, pionera.

I no, encara no m’he refet de la primera escena del chestburster. Gràcies per preguntar.

Viatge a la Lluna

Impressió sobre Viatge a la Lluna (1902)

La pel·lícula Viatge a la Lluna de Georges Méliès per a ser del 1902, és tota una passada. La història segueix un grup d’astrònoms que decideixen viatjar a la Lluna en una càpsula disparada per un canó gegant. Una vegada allí, s’enfronten a criatures lunars i viuen aventures d’allò més surrealistes.

El que més em sorprèn és com Méliès va aconseguir crear efectes especials tan innovadors per a l’època. Les tècniques de sobreimpressió, les maquetes i els decorats pintats a mà donen vida a un món fantàstic que, tot i les seues limitacions tècniques, resulta encantador. A més, la icònica imatge de la Lluna amb un coet clavat a l’ull és simplement inoblidable.

Des d’un punt de vista crític, és fascinant veure com aquesta pel·lícula va establir les bases del gènere de ciència-ficció al cinema. La narrativa és senzilla, però efectiva, i reflecteix l’esperit aventurer i la curiositat científica de l’època. A més, la durada de 14 minuts era tota una fita en un moment en què les pel·lícules solien ser molt més curtes.

Per a ser una obra de principis del segle XX, Viatge a la Lluna està sorprenentment ben feta. És evident que Méliès tenia una visió artística i una capacitat d’innovació que el van convertir en un pioner del cinema. La pel·lícula és una mostra de com la imaginació i la creativitat poden superar les limitacions tecnològiques de l’època.

En resum, Viatge a la Lluna és una joia cinematogràfica que, malgrat el pas del temps, continua captivant per la seua originalitat i enginy. Si no l’has vista encara, ja estàs tardant a fer-ho.

The Kid

Impressió sobre The Kid (1921)

The Kid de Charlie Chaplin, per a ser una pel·lícula de 1921, encara aconsegueix tocar la fibra. La història comença amb una dona que, després de donar a llum, es veu obligada a abandonar el seu nadó amb l’esperança que algú el cuide. El nostre estimat vagabund, interpretat per Chaplin, troba el xiquet i, després d’intentar desfer-se’n sense èxit, decideix criar-lo. El xiquet, interpretat per Jackie Coogan, i el vagabund formen una parella entranyable que es guanya la vida amb petites estafes, com trencar finestres perquè després el vagabund les repare. 

El que més em sorprèn és com Chaplin aconsegueix barrejar humor i drama d’una manera tan natural. Les escenes còmiques, com les seues tàctiques per guanyar diners, es combinen amb moments emotius que reflecteixen la realitat de la pobresa i la supervivència. Per a l’època, aquesta combinació de gèneres era bastant innovadora, i demostra la capacitat de Chaplin per abordar temes socials amb sensibilitat i humor.

Pel que fa a la producció, és impressionant com, amb recursos limitats, es va aconseguir crear una pel·lícula que encara hui en dia es considera una obra mestra. Les actuacions són sinceres i autèntiques, especialment la de Coogan, que, amb només sis anys, ofereix una interpretació commovedora. 

En resum, The Kid és una pel·lícula que, malgrat els seus més de cent anys, continua sent rellevant i emotiva. És un recordatori de la importància de la humanitat i la compassió en temps difícils, i una mostra del geni de Chaplin per capturar la complexitat de la vida amb una senzillesa aparent.

La finestra indiscreta

 

Impressió sobre La finestra indiscreta (1954)

He de dir que La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock, per a una pel·lícula de 1954, encara manté el tipus. La història gira al voltant de Jeff (James Stewart), un fotògraf professional que, després de trencar-se una cama, es veu confinat al seu apartament de Greenwich Village. Per combatre l’avorriment, es dedica a espiar els seus veïns a través de la finestra, fins que comença a sospitar que un d’ells ha comès un assassinat. 

El que més em crida l’atenció és com Hitchcock aconsegueix crear tensió sense necessitat de grans escarafalls. Tot passa des de la perspectiva de Jeff, cosa que et fa sentir com un voyeur més, compartint la seva obsessió. A més, la pel·lícula juga amb la idea de la privacitat i de com, sovint, ens agrada tafanejar en la vida dels altres, encara que no ho vulguem admetre.

Pel que fa a les actuacions, James Stewart està impecable en el seu paper de curiós compulsiu, però és Grace Kelly qui roba l’escena. La seva Lisa és elegant, decidida i molt més valenta del que Jeff podria esperar. La química entre tots dos és palpable, i les seves interaccions aporten un toc d’humor i frescor a la trama.

Per ser una pel·lícula dels anys 50, la posada en escena és sorprenentment innovadora. El fet que tota l’acció es desenvolupi en un sol escenari, amb les diferents vides dels veïns com a teló de fons, demostra la mestria de Hitchcock per mantenir l’interès de l’espectador sense necessitat de canviar de localització.

En resum, La finestra indiscreta és una obra mestra que combina suspens, humor i una reflexió sobre la naturalesa humana. Si no l’has vista encara, ja estàs tardant.

Frankenstein (1931)

 

Impressió sobre Frankenstein (1931)

Ahir vaig ver Frankenstein de 1931, i he de dir que, per a una pel·lícula tan antiga, encara aconsegueix posar-te els pèls de punta. Dirigida per James Whale, aquesta adaptació de la novel·la de Mary Shelley ens presenta al doctor Henry Frankenstein, un científic obsessionat amb crear vida a partir de cadàvers. El resultat és una criatura interpretada per Boris Karloff, que, malgrat el maquillatge pesat, transmet una humanitat i una tragèdia que et fan replantejar qui és el veritable monstre.

Per ser de 1931, els efectes visuals i l’atmosfera gòtica estan molt ben aconseguits. Les escenes al laboratori, amb tots aquells aparells elèctrics espurnejant, creen una ambientació que ha estat imitada fins a la sacietat, però que aquí se sent fresca i autèntica. A més, la pel·lícula aborda temes com l’obsessió científica i les conseqüències de jugar a ser Déu, cosa que, per a l’època, devia ser bastant transgressora.

Des d’una perspectiva crítica, és interessant com la criatura, malgrat la seva aparença monstruosa, és retratada amb certa innocència, provocant en l’espectador una barreja de por i compassió. Tanmateix, cal admetre que algunes actuacions secundàries resulten una mica exagerades per als estàndards actuals, però això també li afegeix un encant particular.

En resum, Frankenstein és una obra mestra que, fins i tot després de gairebé un segle, continua sent rellevant i captivadora. Si no l’has vista, ja estàs tardant.