Viatge a la Lluna

Impressió sobre Viatge a la Lluna (1902)

La pel·lícula Viatge a la Lluna de Georges Méliès per a ser del 1902, és tota una passada. La història segueix un grup d’astrònoms que decideixen viatjar a la Lluna en una càpsula disparada per un canó gegant. Una vegada allí, s’enfronten a criatures lunars i viuen aventures d’allò més surrealistes.

El que més em sorprèn és com Méliès va aconseguir crear efectes especials tan innovadors per a l’època. Les tècniques de sobreimpressió, les maquetes i els decorats pintats a mà donen vida a un món fantàstic que, tot i les seues limitacions tècniques, resulta encantador. A més, la icònica imatge de la Lluna amb un coet clavat a l’ull és simplement inoblidable.

Des d’un punt de vista crític, és fascinant veure com aquesta pel·lícula va establir les bases del gènere de ciència-ficció al cinema. La narrativa és senzilla, però efectiva, i reflecteix l’esperit aventurer i la curiositat científica de l’època. A més, la durada de 14 minuts era tota una fita en un moment en què les pel·lícules solien ser molt més curtes.

Per a ser una obra de principis del segle XX, Viatge a la Lluna està sorprenentment ben feta. És evident que Méliès tenia una visió artística i una capacitat d’innovació que el van convertir en un pioner del cinema. La pel·lícula és una mostra de com la imaginació i la creativitat poden superar les limitacions tecnològiques de l’època.

En resum, Viatge a la Lluna és una joia cinematogràfica que, malgrat el pas del temps, continua captivant per la seua originalitat i enginy. Si no l’has vista encara, ja estàs tardant a fer-ho.

The Kid

Impressió sobre The Kid (1921)

The Kid de Charlie Chaplin, per a ser una pel·lícula de 1921, encara aconsegueix tocar la fibra. La història comença amb una dona que, després de donar a llum, es veu obligada a abandonar el seu nadó amb l’esperança que algú el cuide. El nostre estimat vagabund, interpretat per Chaplin, troba el xiquet i, després d’intentar desfer-se’n sense èxit, decideix criar-lo. El xiquet, interpretat per Jackie Coogan, i el vagabund formen una parella entranyable que es guanya la vida amb petites estafes, com trencar finestres perquè després el vagabund les repare. 

El que més em sorprèn és com Chaplin aconsegueix barrejar humor i drama d’una manera tan natural. Les escenes còmiques, com les seues tàctiques per guanyar diners, es combinen amb moments emotius que reflecteixen la realitat de la pobresa i la supervivència. Per a l’època, aquesta combinació de gèneres era bastant innovadora, i demostra la capacitat de Chaplin per abordar temes socials amb sensibilitat i humor.

Pel que fa a la producció, és impressionant com, amb recursos limitats, es va aconseguir crear una pel·lícula que encara hui en dia es considera una obra mestra. Les actuacions són sinceres i autèntiques, especialment la de Coogan, que, amb només sis anys, ofereix una interpretació commovedora. 

En resum, The Kid és una pel·lícula que, malgrat els seus més de cent anys, continua sent rellevant i emotiva. És un recordatori de la importància de la humanitat i la compassió en temps difícils, i una mostra del geni de Chaplin per capturar la complexitat de la vida amb una senzillesa aparent.

La finestra indiscreta

 

Impressió sobre La finestra indiscreta (1954)

He de dir que La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock, per a una pel·lícula de 1954, encara manté el tipus. La història gira al voltant de Jeff (James Stewart), un fotògraf professional que, després de trencar-se una cama, es veu confinat al seu apartament de Greenwich Village. Per combatre l’avorriment, es dedica a espiar els seus veïns a través de la finestra, fins que comença a sospitar que un d’ells ha comès un assassinat. 

El que més em crida l’atenció és com Hitchcock aconsegueix crear tensió sense necessitat de grans escarafalls. Tot passa des de la perspectiva de Jeff, cosa que et fa sentir com un voyeur més, compartint la seva obsessió. A més, la pel·lícula juga amb la idea de la privacitat i de com, sovint, ens agrada tafanejar en la vida dels altres, encara que no ho vulguem admetre.

Pel que fa a les actuacions, James Stewart està impecable en el seu paper de curiós compulsiu, però és Grace Kelly qui roba l’escena. La seva Lisa és elegant, decidida i molt més valenta del que Jeff podria esperar. La química entre tots dos és palpable, i les seves interaccions aporten un toc d’humor i frescor a la trama.

Per ser una pel·lícula dels anys 50, la posada en escena és sorprenentment innovadora. El fet que tota l’acció es desenvolupi en un sol escenari, amb les diferents vides dels veïns com a teló de fons, demostra la mestria de Hitchcock per mantenir l’interès de l’espectador sense necessitat de canviar de localització.

En resum, La finestra indiscreta és una obra mestra que combina suspens, humor i una reflexió sobre la naturalesa humana. Si no l’has vista encara, ja estàs tardant.

Frankenstein (1931)

 

Impressió sobre Frankenstein (1931)

Ahir vaig ver Frankenstein de 1931, i he de dir que, per a una pel·lícula tan antiga, encara aconsegueix posar-te els pèls de punta. Dirigida per James Whale, aquesta adaptació de la novel·la de Mary Shelley ens presenta al doctor Henry Frankenstein, un científic obsessionat amb crear vida a partir de cadàvers. El resultat és una criatura interpretada per Boris Karloff, que, malgrat el maquillatge pesat, transmet una humanitat i una tragèdia que et fan replantejar qui és el veritable monstre.

Per ser de 1931, els efectes visuals i l’atmosfera gòtica estan molt ben aconseguits. Les escenes al laboratori, amb tots aquells aparells elèctrics espurnejant, creen una ambientació que ha estat imitada fins a la sacietat, però que aquí se sent fresca i autèntica. A més, la pel·lícula aborda temes com l’obsessió científica i les conseqüències de jugar a ser Déu, cosa que, per a l’època, devia ser bastant transgressora.

Des d’una perspectiva crítica, és interessant com la criatura, malgrat la seva aparença monstruosa, és retratada amb certa innocència, provocant en l’espectador una barreja de por i compassió. Tanmateix, cal admetre que algunes actuacions secundàries resulten una mica exagerades per als estàndards actuals, però això també li afegeix un encant particular.

En resum, Frankenstein és una obra mestra que, fins i tot després de gairebé un segle, continua sent rellevant i captivadora. Si no l’has vista, ja estàs tardant.

Duck Soup

 

Impressió sobre Duck Soup

Hui he vist Duck Soup (1933) dels Germans Marx, i sincerament, aquesta gent estava fatal del cap… i menys mal. La pel·li és un desgavell de principi a fi, amb diàlegs rapidíssims, acudits absurds i situacions que no tenen ni cap ni peus, però que funcionen perfectament.

L’argument? Bé, per dir-ne alguna cosa, tracta sobre Rufus T. Firefly (Groucho Marx), que el fan dictador de Freedonia, un país inventat que està en crisi. A partir d’ací, tot es converteix en una sàtira política brutal i surrealista, on la diplomàcia i la guerra es resolen a base de jocs de paraules i pallassades.

El que més m’ha flipat és com, malgrat ser de 1933, continua sent divertidíssima. Moltes comèdies modernes ni s’acosten a aquest nivell de bogeria intel·ligent. L’escena del mirall, per exemple, és pura genialitat visual i no necessita ni un diàleg per funcionar.

Des d’un punt de vista crític, és una joia de l’humor absurd i una crítica bestial a la política i al poder. Està rodada amb una agilitat que ja voldrien moltes comèdies actuals. En resum: és un caos meravellós, i si no t’agrada, probablement sigues un Freedonià massa seriós.

El gran dictador

Impressió sobre El gran dictador

Acabe de veure El gran dictador (1940) de Chaplin, i la primera cosa que pense és: com va tindre tanta valentia per fer una sàtira de Hitler mentre el paio encara estava en el poder? Hui en dia hi ha sàtira política per tot arreu, però en aquell moment això era pràcticament jugar-se la vida.

La pel·li va d’un barber jueu que, per una sèrie de casualitats, és idèntic al dictador Hynkel (una paròdia descarada de Hitler). El millor és que Chaplin interpreta els dos personatges, i així carrega contra el feixisme sense pietat. Visualment, per a ser de 1940, està molt ben feta, amb discursos tan exagerats que deixen clar el ridícul que era tot aquell teatre polític. I el final… mare meua. Eixe monòleg és quasi un manifest humanista, i pensar que Chaplin ho va escriure abans que es coneguera tota la barbàrie de l’Holocaust el fa encara més colpidor.

Des d’un punt de vista crític, la pel·lícula és una obra mestra en la manera de combinar humor i denúncia.