La vida és bella

Impressió de La vida és bella (1997)

Ai… La vida és bella. Mira, jo vaig començar la pel·li pensant: “buah, açò serà una comèdia italiana simpàtica, d’estes amb música alegre i gent gesticulant molt”. ERROR. En menys de lo que tardes a dir “gelato”, estava plorant amb el rimel corrent-me com si fora una escena eliminada de Eufòria.

La pel·li la protagonitza Guido, un home que és com un pallasso amb cor d’or i una habilitat sobrenatural per fer somriure a tothom. Al principi tot és molt Disney: amor, riures, llibres i bicicletes… però de sobte pam, l’holocaust. I ahí és on et quedes amb cara de “per què soc tan emocional?”. I amb motiu, perquè el que fa Guido pel seu fill és tan tendre que et trenques una miqueta per dins. Com una tassa de ceràmica japonesa, però sense l’or del kintsugi.

Des del punt de vista crític, la pel·lícula és una meravella. No només per la direcció de Roberto Benigni, que sap exactament com conduir-te del riure al plor sense que ni te’n dones compte, sinó també pel guió. Combina la fantasia i l’horror amb una delicadesa brutal. És una pel·li que et parla del pitjor de la humanitat amb el millor de l’ésser humà com a resposta.

I el que fa realment novedós és just això: la manera d’afrontar una tragèdia amb humor i esperança, sense que semble frívol. Vull dir, qui s’atrevia a fer una comèdia dramàtica sobre un camp de concentració nazi? Benigni ho fa… i no només ho fa bé, ho fa preciós.

Per a l’època —finals dels 90— és com un oxigen emocional. En una dècada plena de cinema americà massa testosterònic i efectista, arriba esta història italiana, senzilla, humana i devastadorament bonica. Amb colors càlids, una banda sonora que pareix feta per a acaronar-te l’ànima, i uns actors que no interpreten: viuen. Especialment el xiquet, que t’entra pel cor i s’hi queda a viure amb sabates i tot.

En resum, La vida és bella és una bofetada emocional amb guant de seda.

T’ensenya que, fins i tot quan el món es torna inhumà, sempre pots crear un món paral·lel fet d’amor, fantasia i humor per a protegir qui estimes.

I sí, potser he plorat més amb esta pel·li que amb el meu últim suspens. Però eh, almenys açò m’ha ensenyat alguna cosa.

Veredicte final: dolça, salvatge i profundament humana.100% recomanada si vols plorar de forma estètica i sentir que el món encara té salvació…

encara que siga dins d’una carretilla i amb un pare que fingeix que tot és un joc.