Impressió sobre El gran dictador
Acabe de veure El gran dictador (1940) de Chaplin, i la primera cosa que pense és: com va tindre tanta valentia per fer una sàtira de Hitler mentre el paio encara estava en el poder? Hui en dia hi ha sàtira política per tot arreu, però en aquell moment això era pràcticament jugar-se la vida.
La pel·li va d’un barber jueu que, per una sèrie de casualitats, és idèntic al dictador Hynkel (una paròdia descarada de Hitler). El millor és que Chaplin interpreta els dos personatges, i així carrega contra el feixisme sense pietat. Visualment, per a ser de 1940, està molt ben feta, amb discursos tan exagerats que deixen clar el ridícul que era tot aquell teatre polític. I el final… mare meua. Eixe monòleg és quasi un manifest humanista, i pensar que Chaplin ho va escriure abans que es coneguera tota la barbàrie de l’Holocaust el fa encara més colpidor.
Des d’un punt de vista crític, la pel·lícula és una obra mestra en la manera de combinar humor i denúncia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada